reading

introducció

les pèrdues, els límits, aprendre a acceptar-los

A en Leo no li agrada gens perdre. Amb gairebé cinc anys adverteix que si perd jugant, plorarà, i recomana: «És millor que perdis tu, que no ploraràs, d’acord?». La seva cosina Laura, que ja té cinc anys, li intenta explicar, sense gaire èxit, que no sempre es guanya, i que per això no s’ha de plorar.

Confesso que a mi, que ja sóc àvia, a vegades perdre també em fa sentir fatal. Malgrat que, com és natural, he tingut temps d’aprendre a encaixar moltes pèrdues. Algun avantatge ha de tenir fer anys! I aquest és dels importants.

He preguntat a vàries persones sobre l’antònim de perdre, i la resposta massiva ha estat guanyar. Si segueixo investigant arriben a respondre, com a segona opció, trobar. A vegades es guanya, d’altres es troba o retroba allò que s’ha perdut. Depèn.

En Leo encara no ha après que l’experiència de la pèrdua és inevitable per a tots els éssers humans. Algunes són pèrdues físiques, tangibles; altres són pèrdues psicològiques o simbòliques, intangibles. En general, tota pèrdua física comporta pèrdues psicològiques; en canvi, no tota pèrdua psicològica comporta pèrdues físiques. En sentit ampli i des de la vessant subjectiva, la pèrdua suposa deixar de tenir quelcom valorat que abans teníem, o bé esperar quelcom que desitgem i no ens arriba. Pot ser una valoració conscient o inconscient, i basada en un conjunt de factors racionals, emocionals i socioculturals. La pròpia valoració ens posa en acció per aconseguir allò desitjat (per valorat) i, per tant, ens resistim davant la pèrdua.

La nostra «privilegiada» societat occidental està dotada d’una gran eloqüència, i a la vegada, no troba paraules i desconeix actituds d’interrelació personal quan apareix el sofriment. Ens manquen eines tant per afrontar les pròpies pèrdues com per acompanyar altres persones que les pateixen. I encara esdevé més difícil quan aquest «altre» és un nen o un adolescent.

Perdre és deixar de tenir, sinònim de fracàs, desgràcia, dany, frustració, destrucció, ruïna, naufragi, enfonsament… Aquests «ingredients» tan poc atractius generen en nosaltres sentiments que contrasten de manera evident amb els ideals que la societat actual pretén mantenir com a horitzons d’autorealització. D’acord amb Tizón (2004), pensem que és saludable tenir present que la vida inclou sempre algun o diversos dels «ingredients» esmentats abans.

Allò que no ens és possible evitar, hem d’acceptar-ho.

William Shakespeare

És de sentit comú reconèixer que ni les pèrdues ni les absències ni els fracassos ni els límits són valors; és a dir, que no són desitjables per ells mateixos. Ens fan mal i en ocasions triguem en recuperar-nos. Malgrat això, el fet d’acceptar-los sí que resulta ser una font de valors. Acceptar suposa admetre la situació i adoptar una actitud com més positiva millor enfront les dificultats. Encara que no sigui fàcil canviar actituds, és possible fer-ho, tant des de la dimensió personal com des de l’àmbit professional. Es tracta només de potenciar un canvi interior i exterior davant les pèrdues en general i la mort en particular.

Va quedant clar que el concepte de pèrdua no té bona premsa en el nostre entorn. «Gaudim» d’una educació que considera la vida sense límits, sense patiment, sense mort. D’aquesta manera sorgeix la imatge de l’individu omnipotent, ràpid i feliç: Carpe diem. Superman, Spiderman… són els nous (o no tan nous) mites que representen en el nostre univers simbòlic la força, el poder, l’interminable capacitat de superar qualsevol circumstància per adversa que es presenti. «Aparquem» el fet que les pèrdues i els límits són fets vitals, inherents a la vulnerabilitat humana. Algunes d’aquestes pèrdues deixen fondes petjades, mentre que altres passen més o menys desapercebudes, i fins i tot hi ha qui afirma que no recorda haver tingut mai cap pèrdua (és, sobretot, la gent jove qui explicita aquesta «realitat»).

La biografia de cadascú de nosaltres compta amb un cert nombre de pèrdues (que creixen amb el pas del calendari), i també de límits personals, que posen de manifest la fragilitat de l’existència humana. Quan patim una pèrdua significativa o una limitació important, i al marge de quina sigui la nostra edat cronològica, experimentem una profunda desolació en el més íntim del nostre ésser. La psicòloga M. Eugenia Fusté afirma amb gran encert:

[…] algunes pèrdues les oblidarem i les integrarem sense dolor ni sofriment, però d’altres deixaran una petjada que no s’esborrarà en tota la nostra vida, i poden provocar, fins i tot, autèntiques crisis existencials. És obvi que un mateix esdeveniment pot tenir efectes diferents en les persones: per a algunes suposa un ensorrament moral i per d’altres l’assoliment d’una nova manera d’estar al món.

En tota pèrdua significativa es desperta dins nostre un munt d’emocions i sentiments que van des de la tristesa i el dolor a la ràbia i l’agressió; des de la protesta a la desesperança; des de la rivalitat i la gelosia contra l’objecte perdut fins a l’enveja cap a ell; des del record de tot el que de bo ens va proporcionar fins al ressentiment pel dany que ens va causar o per allò que va deixar de donar-nos o de fer-nos.

També el terme fracàs conté, d’entrada, connotacions negatives. Poques vegades pensem que perquè es doni un guany o un èxit ha de donar-se, necessàriament, la possibilitat de fracassar. De fet, tan sols es pot perdre o fracassar quan s’està perseguint un guany o un èxit. Winston Churchill afirmava que «l’èxit és l’habilitat d’anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme». Podríem dir el mateix de les pèrdues i els guanys.

Els límits personals tenen connotacions semblants a la pèrdua. Cadascun de nosaltres tenim mancances «particulars»: podem ser molt limitats, per exemple, en aptituds musicals, però tenir —a la vegada— aptituds i qualitats en altres vessants: esports, art, poesia, cuina… L’acceptació dels nostres límits i pèrdues és el camí més idoni per viure sense angoixes innecessàries i, sobretot, per gaudir de les aptituds i qualitats de les que estem dotats.

L’actor i director de cine Albert Espinosa afirma que una de les claus de la felicitat és saber que «les pèrdues poden ser guanys». A primer cop d’ull no sembla gens fàcil, però ell mateix és un lúcid testimoni d’aquestes paraules: va patir l’amputació d’una cama, quan era adolescent, a causa d’un càncer. Cada pèrdua significativa pot ser també una oportunitat de transformació creativa, si podem integrar l’extensa gama de factors biopsicosocials implicats en el procés.

L’entorn que ens envolta —societat, cultura…— ens indueix a valorar el que no tenim i —a la vegada— a tornar a valorar el que ja hem perdut, i això ens genera, alternativament, ansietat o nostàlgia. És lamentable reconèixer que molts nens i adolescents (també alguns adults) devaluen immediatament el que acaben de posseir, ja ho han perdut!

buscant sentit a les pèrdues

Viktor E. Frankl, metge i fundador de la logoterapia, presoner dels nazis a la Segona Guerra Mundial, va ser un precursor d’un canvi paradigmàtic en la pràctica terapèutica, actualment cada vegada més a l’alça, que pretén passar d’orientar-se cap a les mancances a dirigir-se cap els recursos. Sovint no sabem què amaga de bo alguna cosa «negativa» que ens ha succeït. Però és important saber que tot allò que ens passa pot tenir un sentit.

Qui és aquell que menys pot perdre? És possible que sigui el pobre, aquell que no ha de lamentar mai res. No pot perdre res perquè no té res a perdre. Possiblement sigui el més pobre de tots nosaltres. Aquí el suïcidi podria ser un no a la pregunta pel sentit. En una visió més positiva de la qüestió que ens ocupa, l’esplèndida escriptora Elisabeth Lúkas (deixebla de Viktor E. Frankl) afirma que, contràriament a les fonts d’energia, el sentit és inesgotable. Frankl en va parlar en moltes obres, i de manera especial a L'home a la recerca de sentit. Entre d’altres d’igual interès, no volem renunciar a aquestes «cites clau» d’aquest admirat mestre:

Quan pensem en el sentit de la vida, en el que hem fet amb ella, sorgeix sovint una por negativa produïda no per fets o accions puntuals, sinó per les oportunitats i ocasions que hem deixat escapar.

No es tracta tant que la vida d’un ésser humà sigui agradable o dissortada, sinó que tingui —o no— sentit, i per això té una importància secundària el fet que la durada d’una existència humana sigui més o menys llarga.

La pèrdua no era —no hauria de ser-ho, no ho podia ser— un fi en si mateix. Havia de significar alguna cosa. Però trobar aquest significat era com escalar un mur gegantí. Estaria allà precisament perquè jo ho superés?

Susana Tamaro

Una de les característiques de la nostra cultura és que persegueix l’absència de dolor. El dolor està prohibit i som víctimes d’una brutal repressió de sentiments: les llàgrimes i el plor són «lletjos» i han d’eliminar-se. Les persones que no aconsegueixen elaborar el dol de forma adequada és perquè no han treballat tot el ventall de pèrdues quotidianes que s’acumulen en el quefer diari. Abans s’estava més preparat per assumir la gran pèrdua (mort) a base d’assumir les petites —o mitjanes— pèrdues del dia a dia: un canvi d’escola o institut, una baralla que trenca una amistat, un canvi de domicili, una operació quirúrgica important, migracions, separacions, malalties, pèrdues de forces i aptituds físiques (autonomia), pèrdues afectives (subjecte biològic, psicològic, social), pèrdues sensorials i cognitives… Potser esperàvem un marit, esposa, amic o fill perfecte i no l’hem tingut. Parlarem de tot això en aquestes pàgines.

Lya Luft (2005) exposa les dificultats naturals per enfrontar-se a qualsevol pèrdua:

• Primer, no volem perdre. És natural no voler perdre. A més, no tindríem per què perdre res: ni salut, ni afectes, ni persones estimades. Però la realitat és una altra: experimentem una alternança constant de guanys i pèrdues.
• Segon, realment dol perdre. No podem escapar del sofriment. És una ximpleria dir «no pateixis, no ploris». També el dol i el dolor són importants, sempre que no ens paralitzin massa temps, enfront de tot allò que encara existeix al nostre entorn.
• Tercer, necessitem recursos interns per afrontar la tragèdia i el dolor. Podem, ara i aquí, buscar-los.

Esdevé difícil aprendre a abandonar el pensament absolutament racional —tipus causa-efecte—, perquè a la majoria de nosaltres se’ns ha ensenyat a veure el món com un lloc que ha de ser just; però, quan no ho és, no sabem com controlar l’arbitrarietat de les nostres pròpies pèrdues. Aquells que no es culpen ni ells mateixos ni als altres sovint atribueixen el seu infortuni a la mala sort. Fóra bo entendre que no sempre podem saber per què passen les coses: això ja és una explicació.

El recolzament dels altres, l’abraçada, l’escolta i l’afecte afectuós, fins i tot el menjar a la boca, són relatius i passatgers. La força decisiva haurà de sortir de nosaltres, d’on estigui dipositat el nostre bagatge. Enfrontar-se a la pèrdua dependrà del que hi trobem… La tragèdia fa sorgir forces insospitades en algunes persones. Per aquestes, per més esfereïdor que sigui, el sofriment que ensorra els permet tornar a créixer. Per a d’altres, tot és destrucció. En el seu buit intern bufa el vent de la rebel·lió i l’amargor. La pèrdua els arriba com una injustícia personal o una traïció de la vida. És molt seriós no trobar-li ja sentit a res. Perquè fins el dia de la pèrdua hem viscut sense pensar que podria passar.

És important aprendre i ensenyar els nens a guanyar victòries, però també a reaccionar positivament quan això no passa, i saber que tant els moments bons com els dolorosos són passatgers i que la vida és dinàmica i canviant.

Però, és possible ensenyar que el més important no és guanyar sempre? I com aprendre-ho? La Laura i en Leo ja han començat la feina… Que tinguin sort, i s’hi apliquin… com nosaltres!